La dificultat de parlar sobre la fama

Parlar sobre la fama és complicat. Tot i que sovint es diu que vivim en una societat obsessionada pels famosos, en realitat mantenim una relació molt complexa amb aquest concepte.

No és només que en el món acadèmic aquest sigui un àmbit encara poc explorat (tot i l’explosió del celebrity studies en els darrers 10 anys) i amb dificultats per ser entès com un tema digne d’estudi. En general, sembla que com a societat no acabem de saber com reaccionar davant aquest concepte, amb el que mantenim una relació ambivalent: la fama és un reconeixement públic (quelcom positiu), però al mateix temps ens malfiem d’aquells que són famosos (realment s’ho mereixen? no són només un producte de l’aparell publicitari?) i encara més d’aquells que la busquen.

Els propis famosos també se senten incòmodes parlant de la seva fama. Fa uns mesos, el programa de TV3 No serà fàcil (01/04/2015) va dedicar un capítol a aquest tema, en el que Roger de Gràcia entrevistava a quatre famosos: Chenoa, Antonio Orozco, Alguer Miquel (Txarango) i Carlos Segarra (Los rebeldes). El títol eufemístic del programa és una mostra de la dificultat de parlar d’aquest tema: “L’èxit“. 

Tant la Chenoa com Carlos Segarra s’esforcen per desvincular l’èxit de la fama i per deixar clar que ells no l’han buscat, se l’han trobat. Antonio Orozco relata la seva trajectòria professional en clau trascendent/religiosa, com la resposta a una crida d’un ens superior. Tots tres es mostren incòmodes a l’hora de parlar d’aquest tema. L’Alguer Miquel és qui sembla tenir menys problemes amb el fet de ser conegut i afirma sense embuts que és agradable que en un concert centenars de persones cantin les teves cançons.

Leo Braudy, al seu famós llibre The frenzy of Renown, dóna una explicació a aquesta relació ambivalent i incòmoda que tenim col·lectivament amb la fama. Segons aquest autor, en la nostra cultura conviuen dues tradicions de pensament: per una banda “els ideals romans i clàssics de servei públic, virtut cívica [és a dir, pública] i glòria nacional” i, per l’altra “els ideals judeo-cristians de modèstia, espiritualitat i virtut privada” (Braudy, 1986: 10).

És a dir, que per una banda creiem que aquells que han aconseguit algun tipus d’assoliment o gesta mereixen ser admirats, però per l’altra ens malfiem d’aquells que aconsegueixen aquest reconeixement públic. La fama no ha de ser buscada: preferim els herois per accident, els herois desconeguts.

I són aquestes contradiccions, juntament amb el baix estatus cultural dels mitjans i textos que formen part de la cultura de la fama, allò que ens dificulten parlar-hi.

Ara bé, de la fama i els famosos cal parlar-ne. La història de la fama és precisament la història de l’evolució del significat d'”assoliment” (Braudy, 1986: 10) i les estrelles i famosos ho són perquè personifiquen els debats i tensions de l’època en la que s’inscriuen (Dyer, 2001). En un context com l’actual, en el que hi ha una certa percepció social de que “la fama ja no és la que era” hem de ser capaços d’observar atentament aquests personatges que poblen l’esfera mediàtica per entendre sobre què ens estan parlant realment. La cultura de la fama contemporània ens recorda contínuament que vivim en una societat profundament desigual, ens fa qüestionar quins són (i haurien de ser) les possibilitats i mecanismes d’ascens social i ens convida a reflexionar sobre la nostra identitat en un món que ens demana cada cop més que construïm una imatge pública.